viernes, 31 de diciembre de 2010

Cursa dels Nassos

Ja tornem a ser aquí per una nova cursa!!! Mare meva quina gentada! Fins el km 6 no hi ha hagut una mica d'espai però ha estat genial anar compartint amb el meu pare, la saga +k, l'Òscar, en Paks (la primera!!!), l'Èric de supporter i el Dieter de la Uni.





Si fem un resum de l'any a nivell atlètic prou bé. Hi ha hagut pujades i baixades però en línees generals content. He fet 7 curses i he aconseguit baixar de 50'. Pel 2011 alguna mitja marató i, òbviament, la bogeria dels 100 km amb el trailwalker (Col·labora! http://trailwalker.intermonoxfam.org/ca/equipos/ficha/nois-de-can-pitiflu).

Aquí veieu un gràfic dels km per mes (Juliol i Agost fins el 10 era a Tanzània):


Per un total de 529,07 km. Ara toca canviar de sabatilles (dia 7 de gener cita al Bikila) i a aconseguir còrrer els 100 km al gener (al Desembre al final ni m'hi he acostat :S).

Molt bona sortida i millor entrada d'any! Que els propòsits i somnis que ara mateix tenim s'acompleixen durant 2011!!

Petons i abraçades

Raül

domingo, 26 de diciembre de 2010

Cursa pel riu Ripoll


Una altra més aquest any i no serà l'última. A Sabadell, unes 700 persones hem corregut per la vora del riu Ripoll. Una cursa molt maca i ben acompanyats pel pare i germà a més de Pau, Dani i Ignasi... un luxe pel matí de st Esteve.



He baixat lleugerament de 48 així que molt content. Ara a per 50 canelons per 8 + pica pica + lluç a la basca... mare meva!!!


Porto 35 km al desembre i la idea és acabar amb 100... aviam com ho fem!

Petons i abraçades

Raül

miércoles, 15 de diciembre de 2010

Sobre patrocinis...

És curiós com els culés ens canibalitzem. Hem estat els primers que hem criticat portar publicitat a la samarreta perquè la taca. Fa anys que portem Meyba, Kappa, Nike, LFP, TV3, UEFA, FIFA o la mare del topo i això no significava tacar res. Acceptem portar UNICEF perquè és cool, demostra que som més que un club i tal. No valia amb pagar els 1.5 mil·lions d'Euros sense dir que ho fèiem? Se sap l'impacte que té sobre la marca Barça i el seu seguiment? I sobre UNICEF? Penso que tendint a zero ja que depèn de la ONU i no crec que tingui un creixement espectacular perquè el Barça porti UNICEF a la samarreta.

Per cert, la resta de seccions porten patrocinador des de fa molt de temps. Quan parlem de tacar la samarreta només és la del futbol doncs? I tacar l'estadi? Les rodes de premsa amb ampolles de tot tipus i enganxines arreu?

Ara anem a per Qatar Foundation. 100% en desacord amb el que hi ha darrere d'aquesta gent segons explica Pau a el Mundo i el blog. Aquí hi ha moltes consideracions a fer... la primera és que el Barça arrossega un deute de 400 mil·lions d'€ (vol dir que deu aquests diners, no que el balanç sigui negatiu). Sense haver vist números és un deute prou gros i que probablement s'engreixaria si portem aquells jugadors que volem per 70 M€ amb 5 o 6 de sou per any (nets). Els 30 kilos per any ajudaran a millorar els ingressos operatius i per tant anar pagant els prèstecs i interessos amb menys angoixa. Perquè ara ens vanagloriem de jugadors com Xavi (ultracriticat fa uns anys), Messi (segons vaig sentir si no arriba a jugar tan bé contra la Juve al Gamper al dia següent anava a entrenar a Sarrià) o Iniesta que no han costat un duro i que és tremendament complicat que surtin tots de casa amb el baix cost que això implica.

Ara volem portar Cesc i estem orgullosos que sigui català i tal però aquest paio va marxar del Barça per pa$ta i només tornarà pel mateix (que no os embauquen!).

Total que necessitem ingressos extra que no sortiran de la venda d'entrades ni de les samarretes (encara no es pot vendre a Mart o la Lluna i el mercat està prou saturadet) sinó d'amistosos freaks, pretemporades a la Xina i acords de patrocini sucosos. Recordem que abans d'Unicef vam estar a punt de portar Beijing (una superdemocràcia reconeguda i de la qual sí que acceptem els diners per pagar el deute espanyol) i Bwin (que no va voler pagar el que es demanava).

Per tant què fem? La FIFA ha donat un mundial a Qatar per les mateixes raons que el Barça ha acceptat el patrocini. Deixarem de veure l'esdeveniment o de comprar benzina o gas que vingui d'allà?

Per cert, veurem si es pot portar UNICEF i Qatar Foundation a la samarreta a la vegada perquè la UEFA o la FIFA només permeten un patrocinador a la vegada... quina falsedat. Torno a dir que el Barça porta Nike a més d'UNICEF ara... ah clar! és diferent... I els jugadors també porten més patrocinadors implícitament o a les botes...

Com ho solucionem doncs? Decreixement... no ingressar més sinó gastar menys, però clar llavors no veurem el Barça a la Champions ni els seus ni-ni jugadors recollint pilotes d'or. Es que lo queremos todo!

Tot un atzucac...

Raül

martes, 14 de diciembre de 2010

Fa mal


Germana Isa des d'Haití:

Hola a todos,

Sois muchos los que me estáis escribiendo para saber como estamos por aquí, por este Haití sufriente y doliente...

Me decís que las imágenes de la tele son terribles...no las he visto, mas que en directo...aunque no me hallo en medio de los disturbios, pero bueno, nuestra calle esta cortada con escombros, las calles están vacías o llenas de ruedas quemadas...la basura corre por todas partes... los restos de los disturbios si los veo, los tiroteos, gritos y jaleo lo oímos de noche casi siempre y de día a ratos...

A veces hay un silencio que estremece y nos decimos a nosotras mismas, esto no nos gusta nada... a veces oímos un rumor lejano que sale de los disturbios... La radio la escuchamos a todas horas y van dando el parte en cada punta del pais o de la ciudad...

No salimos, sólo vamos a la parroquia o damos una vuelta por el barrio si vemos que esta tranquilo. Todo esta cerrado, los comercios...que no son muchos, y los bancos que desde el terremoto son menos y las gasolineras, todo esta cerrado. Con lo cual, ni comprar podemos. Ya llevamos cuatro días así y nos dicen que puede ir para largo...

Esto es lo que faltaba a Haití... del terremoto al cólera y del cólera a la cólera en los disturbios por los resultados de las elecciones.. Nos sentimos como acumulando todos estos acontecimientos dolorosos y nuestro vaso se va colmando... desde la fe tampoco es fácil entenderlo, que quiere Dios de Haití, de cada uno de nosotros los que vivimos aquí?? Hacia donde camina este
pueblo??

Es complicado hacer una lectura de todos estos sucesos dolorosos, uno detrás de otro que van llevando al desastre a un pueblo que tiene tanta fe, que es tan fuerte, que lucha por sobrevivir cada día.

No veáis las imágenes como lo único que ocurre en Haití, es cierto que esto ocurre, pero no os quedéis con la violencia que veis en las imágenes. El pueblo haitiano tiene muchas cosas buenas que a mi me impiden perder la esperanza. Pero el pueblo haitiano esta cansado, agotado, dolido y dolorido, herido y enfermo... porque ven que todo esto ya es demasiado, si hasta la posibilidad de
que su líder entre en la segunda ronda se les niega, esto colma el vaso y la gente explota, literalmente. Es la rabia contenida durante tanta catástrofe que al final acaba por salir de la peor manera, de la forma mas violenta.

No lo justifico pero lo entiendo... después de comprobar que yo he sido incapaz de controlar mis instintos por algo de comida, después de descubrir una Isa diferente ante estas circunstancias, entiendo por que ellos se vuelven agresivos, especialmente los jóvenes con menos recursos, pero con mucha fuerza física, son los que dominan las calles. Para mi es como un grito de justicia, de socorro, o de hartura, de dolor...

En este Adviento el grito de Ven Señor Jesús, ven a salvar tu pueblo... sale de lo mas hondo del alma, a veces, os lo aseguro, con lagrimas. Aquí tiene un sentido tan distinto el adviento... Ven Señor... solo Tu puedes arreglar esto, solo Tu puedes consolar a tu pueblo. Si vierais con que sentimiento, con que expresividad y hondura rezan y cantan, y piden a Dios que les salve, les ayude, les de fuerza, les consuele...os estremeceríais... creo que hasta los que no tienen fe, se
emocionarían.

En la Iglesia, este año, no hay pesebre como el año pasado... el pesebre estaba todavía en la Iglesia el 12 de enero y la mayor parte de las figuras se destruyeron con Mesie Goudougoudou (así lo llamamos ahora a terremoto..haciendo un gesto con la mano que indica temblor...) Como os podéis imaginar, hemos puesto una tienda de campana pues nunca ha tenido mas sentido el "puso su tienda entre nosotros" y las dos únicas figuras supervivientes del terremoto: María y un pastor... (bien significativo también...) al pastor le falta un brazo y a María un pie... para mas solidaridad con todos los amputados del terremoto. José murió... No falta nada para la máxima cercanía de Dios con su pueblo. Y Jesús, que también murió con su pueblo, nacerá de nuevo,
en el corazón de cada uno de los haitianos. Así veo yo nuestro nuevo pesebre.

Rezad por Haití, Feliz Navidad a todos y espero que el 2011 sea mejor que el anterior y nos abra ventanas de esperanza para reconstruir un Haití mejor, un mundo mejor.

Gracias por vuestro apoyo y cercanía. Un abrazo fuerte de Navidad

Isa Sola rjm
PORT AU PRINCE
HAITI

martes, 30 de noviembre de 2010

Mareta meva

Refredant el cap per compartir sensacions. Superfan de Guardiola.





Gaudiu-ne!

Raül

domingo, 28 de noviembre de 2010

Eleccions 2010

- Moments de tensió quan amb 30% d'escrutini PxC tenia 3 escons
- Trobo gravíssim els 18 escons de PPC i els 3 de C's. Com diria Mohammed Jordi se'ns pixen a la boca.
- Aviam què fa Mas.
- Vot d'ultracàstig contra els membres del tripartit. ERC la gran damnificada.
- 4 escons per al bacó. Aviam que en fa. Llàstima que Reagrupament no hagi entrat.

La gent ha votat canvi... esperem qe sigui així i no hagi baixades de pantalons vàries.

I ara a concentrar-se pel Barça-Madrid.

Salut i que tinguem sort!

Raül

domingo, 21 de noviembre de 2010

87a Jean Bouin

Doncs ja en tenim una altra!

Avui ens hem trobat amb gent de la uni i durant la cursa en Ramon Ramon sr, Poti i Jordi Roger tots ben vestits amb la samarreta del C.A. Puy! Si senyor :)!!!


48:44 en 10.25 km, a 4:45 el km ... més que content!!! Més info aquí:


De pas, homenatge a Bikila. L'etíop que va guanyar la marató dels JJOO de Roma de 1960, amb rècord del món incló... descalç!!! Avui reportatge a LV amb vídeo del reportatge en italià al yutuf:


A gaudir!

Raül

domingo, 14 de noviembre de 2010

28-N

"Que s’han creido! Que somos unos xitxarel·los?"

Corren darrere qualsevol qui els garanteixi més exposició, més vots, més quota de poder. Van a Polònia o la Noria (ole pels programes) a fer el ridícul, a pensar-se que semblen més humans i propers. Els interessa el seient no compartit, si pot ser. Si no pot ser faran aliances contranatura i sense sentit només per assegurar-se un lloc a la política que els serveix a ells, no pas a l'inrevés. De mentres la gent perd la feina, altres dormen al carrer, i centenars de persones amb talent han de marxar a formar part de l'actiu d'altres països. Això em porta a la conclusió que el que calia traslladar al 29-N eren les eleccions, no pas el Pep-Mou ja que aquest serà més interessant, sens dubte. Tot plegat bastant lamentalbe i ridícul... què han d'aconseguir per nosatres aquests pocapenes?

sábado, 30 de octubre de 2010

Jornet

Un mite en vida, un referent d'esforç i superació, una bèstia!!!




Gaudiu-ne!

Raül

viernes, 22 de octubre de 2010

Se va a vé un follón

Es pensen que som uns xixarelos o qué!
Me piace come sei, Jarabe de Palo.

Dimecres nit, absolutament derruït per classes, poques hores de son i mil tasques a fer. Passadís de la verda a la vermella de Pl. Catalunya. Noto un contacte no desitjat per la reraguarda. Es tracta d'un home recolzant-se a la meva bossa. Casualment porta una jaqueta a la mà que toca la bossa i veig les seves intencions. Sense esma me'l quedo mirant i suposo que la barreja de cansament i ràbia fa que el tio em digui qué! Seguidament un altre dels 4 de la banda se'm mig encara i marxa rient. Segona vegada que m'intenten robar al metro.

És en moment com aquests que et vols transformar en un Chuck Norris, Seagal, Sly (El especialista o Demolition Man), Bruce Willis (El último boy scout), Michael Douglas (un día de furia) o Schwarzenneger de Conan i rebentar algunes cares just for the fun of it.

La seva següent acció és esperar-se a una banda del passadís per on passo per, suposo, seguir la ronda cercant penya a qui puguin robar.

Que vuelva Javi y sus ideas revolucionarias y las aplique coño!

Raül (patint moments d'intolerància per moments)

domingo, 10 de octubre de 2010

Sense pont però content!

Eminem ft Rihanna, I love the way you lie
http://www.youtube.com/watch?v=uelHwf8o7_U

Ha sido una semana con sólo un entreno y parece mentira cómo se queja el cuerpo con dolor de piernas por las mañanas... esperemos que esta venga con más entrenos. Quién me lo diría hace unos años cuando sólo pensar que tenía que salir a correr me daba repelús... hombres! ;).

Ayer vimos en el cine "Gru, mi villano favorito". Se trata de una película de animación divertida y recomendable para pasar un buen rato. El precio de las entradas es un mundo aparte... pero si seguimos yendo al cine así seguirán!

El sábado estuvimos en Sitges, en el Festival de Cinema fantàstic. Pudimos ver tres pelis:

- La casa muda (uruguaya) que plantea un sólo plano (cosa interesante) con un argumento un poco tramposo y demasiado lento en ocasiones => no me gustó.
- Disponemos de barcos: una ida de olla española. Tiene algún momento divertido pero vaya, no acabo de entender según qué cosas que me presentan => pse pse.
- Confessions de Tetsuya Nakashima. Obra muy bien construída de principio a fin => 100% recomendable


Primera vez que iba al Festival y me lo pasé muy bien, por la gente y por el ambiente. Mención aparte la zombie walk. Cientos de personas maquilladas y disfrazadas (unos con más gracia que otros) con actuación final de Markatú Junior. El pueblo vive el festival a tope y es un gusto.

Seguiremos luchando! ;)

Raül

domingo, 3 de octubre de 2010

XXX Cursa Popular de Cornellà

I gotta feeling + flashmob: http://www.youtube.com/watch?v=CVQorfIX84w

Aquí estem i ben contents! 48:58 per a 10,050 km :). I en molt bona companyia: Jordi, Dani, Carles i Víctor. Aquí va la foto en acabar la cursa:


I aquí teniu el mapa de la cursa.

Si puc repetiré l'any que ve: número de gent acceptable, samarreta + poma + donut + begudes + barrita... per 5 € (1 d'ells solidari)...




Més info sobre la meva cursa a: http://tinyurl.com/256hgd6

Ara només cal saber com van els de la marató de Collserola! Atents a http://xucrut.blogspot.com

Petons i abraçades

Raül

sábado, 2 de octubre de 2010

Vaga!

Stayin' Alive, Calle La Cera (via La Competència) http://www.goear.com/listen/2ce4bea/stayin-alive-calle-la-cera

Doncs ja està, ja ha passat... hi ara què? Sembla clar que es necessita un canvi en la nació i en el país perquè ara mateix les coses no funcionen. Podem sortir al carrer a cridar que no ens agrada el que proposen però... quines alternatives donem? Aquí està la clau! Creixement proper al 0 (potser necessitem decreixer!) i un atur del 20% (doble de la mitjana europea).

Menció a part els vàndals... els és igual vaga que Barça que la mare del topo. Destrucció gratuïta: la poli per assassins, RAC 1 i la COM per manipuladors, els containers per... ocupar espai?

Reportatge interessant a TV3 sobre què fer a Espanya:

http://www.tv3.cat/videos/3121450

Salut!

Raül

domingo, 19 de septiembre de 2010

Cursa de la Mercè

No speak Americano Hand Dance: http://www.youtube.com/watch?v=iANRO3I30nM

Una cursa més i primera vegada que corro la Mercè... gravíssim!!! M'he creuat amb molta gent: familia, gent de la uni, Carles i Galli (Dani!!!!) i també un antic company del bàsquet que m'ha fet molta il·lusió retrobar. Bones sensacions, bona temperatura, moooooolta gent (primer i últim km sobretot) i més mostres d'individualisme (creuaments mortals, empentes, ultramotivats...) i poca gent animant (a excepció de les parts inicials i finals). Propera? Potser El Prat setmana vinent i Cornellà l'altra, potser res... el calendari està farcidet!




1st ESADE runners race (photo with Mauricio, Lucas, Carles and Mihau!):


Petons i abraçades

Raül

domingo, 12 de septiembre de 2010

XV Cursa del Poble Nou

"Correr es de cobardes"
Anónimo => Cállate!!!!
Bad Romance, On The Rocks - Lady Gaga (http://ves.cat/ajLk)

Primera cursa de la temporada. Aquí va la ruta via strands.com i GPS Forerunner 205:



Més dades gràcies també a strands i al Garmin a: http://tinyurl.com/33tw5jj

52:24 per una mica menys de 10 km (5:18 min/km). Per haver decidit còrrer aquest matí no està gens malament!!! Ahir ens vam ultramotivar amb uns quants i allà ens hem trobat!! Felicitats a tots els participants especialment els coneguts: el meu pare, Ramon sr. (C.A. Puy), Carles (ESADE), Jordi, Dani, Marc, Víctor, Ignasi, Carles, Pau i Toni. També a les grupis: ma mare, Carla, Roser i Gemma.

A destacar de la cursa:

- Participació del Jordi: demà té guàrdia, no havia entrenat gaire i ahir entre pizzes i coca-coles es va ultramotivar!!
- Marc: com a personatge! Ha fet un temps tan inimaginable com la cara de patiment en els últims 500 m quan me l'he creuat. Sembla que ha funcionat l'esmorzar a base de bacon, ous i cervesa. Avui l'hauran de portar fins i tot al lavabo.
- Grupis (Roser, Carla i Gemma): acabem de passar el km 7, animo el Jordi però no veig el Dani (que estava també per allà). Quan passo el Jordi, sento com les noies criden: bravo Jordi! Al Dani i a mi no m'havien vist... tristor generalitzada i explicació perquè la consulta del Jordi està plena de gent amb problemes ginecològics, picors en zones estranyes i peticions de tactes.
- Ultraprofessionalitat del Pau amb el seu equipament i toc de precarietat amb el dorsal enganxat amb cinta!!!!
- Abans de la cursa em creuo amb una noia amb pinta d'ultra corredora (ultrashorts i top de superpro). Seguidament, un home gran i probablement borratxo comença a cridar: bravo las mujeres! Así así, sigue así!

Però el millor han estat els moments de complicitat abans i després de la cursa, les abraçades, les felicitacions, les fotos i els moments d'animar!

Barcelona està plena de corredors però amb poca gent amb ganes d'animar. No és una crítica, ni molt menys, és una realitat. Si no hi havia gaire gent als carrers quan la Marató (a banda d'amics dels propis corredors i gent queixant-se perquè no podia creuar o passar amb el cotxe) qui hi havia d'haver avui? Es asín, oiga :p.

Bé, felicitats a tots i totes i a per la propera!

Raül

sábado, 11 de septiembre de 2010

Mezclando!

"Guardiola es el filósofo que ha roto mi sueño de estar en Barcelona"
Zlatan Ibrahimovic
4 Minutes (Madonna ft Justin Timberlake through Glee 1x15): http://ves.cat/ajJd

Moltes coses per comentar d'aquestes setmanes... així que farem un Max Mix (tic dels 80). Aquí va!

Barça: In Pep we trust. Després que l'anomenin filòsof com a un insult (com diria l'ilustre Aldekoa qué es lo siguiente... llamarle poeta?), ahir es desmarca amb unes declaracions tan intel·ligents i meditades que val la pena escoltar-les: http://ves.cat/ajJc. Segur que pel camí ha rebentat taules i cadires de ràbia, ha llegit Kant o Popper i ha fet meditació però el que quedarà és això. Ara a centrar-nos i gaudir del que ve: Hércules, Panathinaikos, Madrid... no tenim por, com hem de tenir-ne amb Villa, Messi, Xavi, Iniesta, Piquenbauer... no ens hem de reinventar (http://ves.cat/ajJb). Oh!!! I dilluns torna Crackòvia!!!

Mundobasket: ha pasado lo que tenía que pasar... España tenía equipo para llegar a semis pero ni espíritu ni entrenador. Se han salvado 2-3 jugadores pero Scariolo debería dar alguna explicación:
- Para qué te has llevado a San Emeterio y Claver?
- Tienes idea de cómo jugar últimas posesiones (vs USA, vs Serbia)
- Hay una serie de jugadores que ya se están arrastrando: Garba es su máximo exponente.
- Otros han venido de vacaciones: dónde está el Rudy NBA? Ricky wake up!!
Serbia merecía ganar pero Navarro tiró del carro para llegar a un final ajustado. El triple de Teodosic es de tarado (aguantar hasta que quedan 3" y meterla desde su casa) y para el debate quedará si habría que haber hecho falta. Pero nadie abrirá debate, nadie rajará... qué diferencia respecto al fútbol (y no me quejo!!).

MBA: and the life goes on. I am enrolled in a Full Time MBA @ ESADE. Lots of dreams fed by its team and my colleagues. Despite having a lot of new stuff to do: accounting, economics, project management, lead (coaching), business law... I am enjoying it very much. Appart from this, 45 countries are involved and we are starting to know each other: at class, in the cafeteria and through team work.

La competència: per aquells qui no conegueu el programa de rac1... aneu al web de rac1.cat, obriu secció a la carta i descarregueu-vos els programes de l'agost (superrecull de la temporada 09-10). Han tornat des d'aquesta setmana i ahir no vaig parar de riure.

Còrrer: ahí estamos... vaig sortint a entrenar... propera parada cursa de la Mercé... veurem com va!!

Hi ha hagut una barreja interessant de temes, idiomes i sentiments. No oblideu de visitar els blogs del frame de l'esquerra! Guate, Àfrica subsaharian, Barcelona...


Petons i abraçades

Raül

martes, 7 de septiembre de 2010

Sobre pagar lo que es voluntario

Daniel Pink, consultor y asesor político; sus libros se han traducido a más de treinta lenguas

"Si pagaran por dar sangre, habría menos donantes"

IMA SANCHÍS - 07/09/2010

Tengo 46 años. Vivo en Washington. Casado y con tres hijos. Soy un abogado que jamás ha ejercido. Durante tres años he redactado los discursos del vicepresidente Al Gore. La fuente de todos los problemas es la desigualdad económica. Soy agnóstico, algo impopular en EE.UU.

¿Qué anhelamos los humanos? La libertad de dirigir nuestra vida, dominar la disciplina por la que tenemos vocación y ser capaces de lograr objetivos que lleguen más allá de nosotros mismos.

¿Autonomía, maestría y fines?

Sí, esos son los tres nuevos pilares de la motivación laboral. La mitad de las horas que pasamos despiertos transcurren en el trabajo; entender nuestro comportamiento en el trabajo es entender a los humanos.


Bien, ¿qué ha entendido?

Que el palo y la zanahoria es un método anticuado e ineficaz. Hay estudios empíricos que demuestran que si los estados pagaran por las donaciones de sangre, habría menos donantes.


Que no nos roben el placer del altruismo.

En los años cincuenta, Harry Harlow llevó a cabo unos experimentos con monos que deberían haber cambiado el mundo. Colocó en sus jaulas un rompecabezas mecánico. Enseguida los monos se pusieron a jugar con los mecanismos con concentración, determinación y lo que parecía deleite.


Y lo resolvieron, claro.

Al cabo de un día lo hacían con destreza, y nadie les había enseñado ni les había recompensado, sin incentivos ni castigos, lo que se contradecía con las leyes de comportamiento aceptadas sobre los primates, incluidos los humanos. Lo llamó motivación intrínseca.


El goce de la tarea era la recompensa.

Los monos habían resuelto el enigma sencillamente porque disfrutaban haciéndolo. Fue tal la controversia, que Harlow abandonó las investigaciones y no se retomaron hasta treinta años después y con humanos.

Las empresas siguen insistiendo en los planes de incentivos a corto plazo y los esquemas de pago por resultados.

La evidencia dice que tales medidas, salvo en trabajos muy rutinarios, más que funcionar, perjudican. Que las acciones suban cada trimestre no es la motivación que hace que la gente vaya a trabajar cada mañana y que la empresa crezca. Y lo triste es que esta práctica tan equivocada del premio y el castigo está arraigada en las escuelas.


¿Qué modelo lo sustituye?

Tres cosas fundamentales: que el trabajador sea autónomo, es decir, dejarle hacer; que haya un progreso y un propósito. La empresa debe decirle al trabajador cuál es el propósito de lo que hace. Si hay un propósito, el trabajador lo hará con más ganas.


Póngame ejemplos.

El triunfo de Wikipedia, el modelo más potente del siglo XXI: gente de todo el mundo, que no se conoce, que hace un trabajo complejo y que además ofrece el fruto de su trabajo gratuitamente. Está claro que eso no suena como un modelo de negocio, sino como las creencias de un loco iluminado.


Cierto.

En realidad, Wikipedia ha violado las leyes de la economía, un modelo de negocio en el cual no hay dinero que cambia de manos, ¡y ha expulsado del mercado a Microsoft!


¿Está diciendo que el modelo de mercado del XXI es trabajadores happy?

Sí, en el sentido de estar contentos consigo mismos y con el trabajo que hacen. En el siglo XX el objetivo de los directivos era que los trabajadores obedecieran las reglas, y enel XXI lo que el directivo tiene que conseguir es que el trabajador se comprometa con la empresa y despliegue su creatividad.


Suena bonito, pero ¿hay mucha gente dispuesta a comprometerse?

Para que el trabajador se comprometa, lo primero es que esté bien pagado, que llegue perfectamente a final de mes y considere que lo que se le da es justo.


Buena medida.

Lo segundo que el jefe tiene que hacer es darle libertad para que organice sus horarios y decida el tiempo que debe pasar en la oficina. Y en tercer lugar, darle el feedback necesario para que vea que su progreso es reconocido y necesario en la empresa.


El empresario le diría: "Mientras el gato duerme, los ratones bailan".

Probablemente, ese empresario cree que él se motiva por algo superior al palo y la zanahoria pero no sus empleados. La mayoría de los directivos hacen presunciones respecto a su equipo que nunca harían de sí mismos y operan con una teoría equivocada sobre la naturaleza de la conducta humana: creen que todos son vagos e ineptos excepto ellos.


... Cruel retrato.

Todo lo que le explico no son teorías espirituales o buenistas, es la ciencia la que dice que si tratas a los trabajadores con respeto la empresa irá mejor. Es algo mucho más complejo de lo que parece, y si nos fijamos en las empresas punteras eso es precisamente lo que están haciendo: tratar a la gente como seres humanos y no como burros.


No se crispe, señor Pink.

Los trabajadores de Google pueden emplear el 20% de su horario laboral a tareas no oficiales, a inventar y desarrollar proyectos que les interesen, y la gran mayoría de los productos que Google ha sacado al mercado ha nacido de esas pequeñas bolsas de autonomía: su Gmail o el servicio de noticias de Google (Google News), que aterroriza a los periódicos de Estados Unidos.


Mmmm...

Sé lo que está pensando: "Aquí la gente emplearía ese tiempo libre para fisgonear en Facebook". ¡Pues no!, en realidad, eso es lo que hacemos si no tenemos libertad.

El círculo virtuoso

Ni amenazas ni gratificaciones externas: lo que motiva al ser humano es la sensación de progresar, que nuestro trabajo tenga un impacto por pequeño que sea en el mundo, y estar conectados con otras personas; ese es el resultado de los estudios de economistas y científicos que Pink maneja en La sorprendente verdad sobre qué nos motiva,el superventas internacional que en España edita Gestión 2000. Y a falta de buenos jefes, este estudioso de la motivación humana nos propone diversas estrategias para motivarse, como marcarse objetivos cada mes y luego llamarse a una reunión para revisarlos o preguntarse cada noche en qué has sido mejor hoy: "Progresar es un círculo virtuoso".

jueves, 19 de agosto de 2010

Germà Maine

Hola Germanet!

Sempre em saludes així i des de llavors ho he adoptat per saludar de vegades els més propers. Qui no ha fet servir Can Pitiflu quan parlàvem d'un lloc qualsevol o ha rigut amb les teves bromes. Penso en com et mossegues les ungles de voler fer 3 coses a la vegada i pensar-ne 2 més i els detalls personalitzats que tens en les felicitacions i postals. De fet, la primera postal que vam rebre aquí va ser teva. Saps guanyar-te les persones i ho fas tan fàcil!

T'han dit pirat per la forma que tens de transmetre les coses i perquè molta gent ha vist els teus calvos, sinònim d'alegria i sintonia amb animadors i cor oberts. Em remonto al '93... t'enrecordes dels campaments de l'Hermitage? Jo era Mà Oberta i tu ens portaves a banyar-nos a un embassament i ens animaves a tirar-nos a l'aigua des d'un pont tot saltant cap endevant per a salvar una pedra... d'aquí a aprendre de tu.

Han estat molts anys tenint-te com a referent, compartint amb tu Cor Obert, somiant plegats. Com oblidar Tavascan... "todos al tren!!", nits boges i dies intensos.... i la muntanya? Excursions plegats com a animadors o com a joves... i el nostre casament... tu hi eres i et vas alegrar tant quan t'ho vam dir en aquell concert de Kairoi a la Immaculada...

També recordo mails catxondos que compartíem entre uns quants, frases mítiques i trobades ràpides pels passadissos.

Avui ha estat un dia especial. Se que no t'agrada però hem plorat molt... molts records, molta tensió i molta gent coneguda. D'aquí anaven sorgint records en comú... després hem celebrat la teva vida i hem esclatat a riure, no podia ser d'una altra manera. Hi ha hagut testimonis tan macos...

I la vida segueix però... sempre seràs en aquell foulard de Cor Obert, en aquella reunió o animació o manual per a pipiolos de Pasqua, et veurem per Lleida, Ciutat Vella, Rubí... perquè per on has passat has deixat empremta... què vols fer-hi! És la teva personalitat.

Gràcies pel teu do, gràcies per la teva vida, gràcies per la teva manera d'ensenyar

T'estimo Maine, llàstima que no t'ho hagi dit abans.

Raül

viernes, 13 de agosto de 2010

39 días

Sale el sol en el Serengeti anunciado previamente por gallos, monos y pájaros. Un grupo de mujeres emprendedoras (Akina Mama) deciden que es un nuevo día para demostrar la determinación femenina africana. Un niño canta "Good morning Teacher" mientras pedimos que la jornada se llene de encuentros y aprendizajes.

12 niños sueñan en silencio con un futuro mejor acompañados por una tanzana de adopción que ha decidido que se lo han ganado. Un mwalimu italiano demuestra qué es entregar la vida por los demás. Un hermano "proud to be kenyan" nos invita a la escuela y el segundo tanzano nos enseñará palabras y expresiones en swahili. Cuatro voluntarios no pueden cerrar la boca de admiración ante lo que observan, ante tanto recibir de otras cuatro personas que abren sus casas y su corazón sean cuales sean sus experiencias previas.

Llega la hora del chai para un tentempié con mayai y café casero. Las risas suceden a las confesiones mientras se lava la ropa y a los silencios de reflexión sobre la situación que se vive.

Hombres y mujeres se agrupan para aprender cómo mejorar cosechas y vidas así como para construir una educación de calidad mientras una niña que nació desfavorecida contrae malaria, el mkate nuestro de cada día. Una mwalimu sonríe y hace bailar a sus niños del chekechea y de paso a cuatro mwuzungu que se apuntan a un bombardeo.

Una mama prepara con cariño la comida que compartiremos entre pedazos de sabiduría y cheatings kenyanos y tanzanos. Un cura de Musoma se escuda en el Evangelio para explicarnos cómo se deja la piel para acoger a los repudiados y emocionarnos con su testimonio, sin perder el brillo de esperanza en los ojos.

Por la tarde los niños y jóvenes quieren compartir clases, juegos y deportes. El idioma no importa mientras te cogen de la mano y te acarician el pelo. Serán los mismos que caminarán para coger agua de un lago que parece un mar y que engulle el rojizo sol africano observado en silencio por los molinos de viento de Masonga.

La cena precede a la tertulia nocturna y sus canciones. Es el momento de compartir el día con palabras y antes con lecturas y objetos. Antes de cerrar los ojos debatiremos o negociaremos judías de todo tipo. Ha sido un gran día, todos lo han sido y todos lo serán.

Ya te estoy echando de menos Masonga. Ya os estoy echando de menos Nere, Sergio, Patrick y Erick. No os olvido mwalimu Esther, Pepe, Marce, Gabi, Maria, Memo, Matukeo, Mama Ana, Maalums y niños anónimos. Gracias por enseñarnos tanto Upendo, Biseko y gentes que creen en un futuro mejor basado en el esfuerzo. Y como no, Jose, Mar y Noe... los "normales" que tanto hemos compartido.

Nos vamos sin tener idea de África (tanto por leer, tanto por observar, tanto por vivir), intuyendo la realidad de la Tanzania norte a orillas del lago Victoria, conociendo mínimamente la aldea de Masonga y su día a día. Pero nos vamos con una sonrisa y una lágrima.

Tanto por digerir, tanto por explicar. Mucha impotencia en ocasiones...

Asante sana

viernes, 2 de julio de 2010

Fins l'agost!

Demà viatge cap a Masonga fins al 10 d'agost! Gaudir, aprendre i seguir creixent!

Bon estiu a tots/es

Raül

martes, 15 de junio de 2010

4 més!

"Hay gente tan sumamente pobre que sólo tiene dinero"

Nou lliurament de llibres llegits!

Good to great by Jim Collins: obra interessant per aquells que volen llegir com fer que una empresa sigui momentàniament bona a que es mantingui adalt. També parla dels tipus de líders que ajuden en aquest aspecte. Tot des de la visió d'un equip d'economistes que van estar analitzant l'evolució de moltes empreses intentant descobrir les claus del seu èxit. També es pot portar a temes més banals com el futbol, concloent que en Pep Guardiola és un líder de tipus 5 (el que fa que els èxits durin!). Recomanable si t'interessa el tema

Millenium 2: La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina de Stieg Larsson. Obra que em va tenir enganxat de principi a final. Cert que en alguns moments es fa una mica pesat però la vaig, literalment, devorar. Segueix la trama de la primera part i obre, claríssimament, la de la tercera. Recomanable com a novel·la lleugera, la pel·lícula no li fa gens de justícia al llibre.

Freakonomics de Steven D. Levitt i Stephen J. Dubner: per a mi un pèl decebedor. Explica amb la visió d'un economista relacions inverosímils. Fa gràcia en alguns moments i aporta dades curioses en d'altres. Interessant sense més.

The Martian Chronicles by Ray Bradbury: llibre de ciència ficció surrealista sobre la colonització d'un planeta Mart habitat per uns éssers que fan veure el que no és i amb certs tocs de crítica social sobre l'home. Si et va el tema, endavant!

A gaudir-ne!

Petons i abraçades

Raül

viernes, 28 de mayo de 2010

Llibres

"He descubierto la paradoja de que amando hasta que me duela, dejo de sentir dolor, sólo siento amor"
Mare Teresa de Calcuta
(Inici del capítol 5x10 de Mentes Criminales: La lucha)

Un nou lliurament de llibres!!

- Animal Farm by George Orwell. Una obra molt interessant i recomanada en diverses ocasions que no havia llegit. El nivell de paranoia és tan alt com la realitat de la societat descrita. Ara intentaré llegir el cèlebre 1984 amb el seu "Big Brother"
- Pues yo lo veo así, recull d'articles de Sala i Martin a la Vanguardia des de fa molts anys. Amb el seu estil provocador i que agrada o desagrada a parts iguals. Si vols aprendre sobre certs temes i que se't despertin ganes d'aprendre'n més és molt interessant i de lectura ràpida i senzilla. Aquest porta a tenir ganes de llegir Freakonomics.
- The thirteen tale by Diane Setterfield o las ganas de alargar una historia demasiado. Comienza bien con algunos misterios, paralelismos y notas históricas sobre novelas pero para mí pierde punch a medida que avanza la trama.
- The art thief by Noah Charney, tota una sorpresa. Novela de misteri amb girs inesperats i ben interessants. Parla d'algunes obres d'art (suposadament) conegudes de, per exemple, Caravaggio o Malevitch amb tocs de missatges bíblics.
- Superman All Star de Grant Morrison i Frank Quitely. Recull de 12 còmics sobre un Superman amb moltes paranoies futuristes... normal, després de tants números les novetats només poden sortir així. De mostra un botó: Superman té un amagatall guardata amb una clau que deixa al costat de la porta però com pesa mig mil·lió de tones només ell la pot fer anar.

Seguirem publicant!

Petons i abraçades

Raül

martes, 25 de mayo de 2010

Lost

"Live Together, Die Alone"

Lost va más allá de principios y finales, es imprescindible y prescindible a la vez y es una de las series más influyentes de la historia de la TV (y no lo digo yo únicamente).

¿Qué ha representado Lost? Un movimiento mundial espectacular que incluye cientos de webs, merchandising y hasta una wiki... iniciativas privadas que la productora alimentó en su momento pero que seguro que sorprendió a más de uno del staff de la serie.

Lost son los personajes y su evolución... el bueno que no lo es tanto, el malo que no lo es tanto, el atormentado, el limitado, el pequeño, el grande... sus miedos, sus bloqueos, sus tristezas y alegrías que pasaron a ser las nuestras... o ya lo eran?

Lost es misterio: Dharma, Jacob, humo, Widmore, Desmond, avión, barco, Richard, osos, Los Otros... algunos se han resuelto y otros no pero todos han llevado controversia y debate en foros de Internet.

Lost es expectación por nuevos giros, es romanticismo (pegajoso y plasta a veces!), es desear que salga el siguiente episodio, es... un fenómeno. Es flashback, flashforward, cliffhanger, online, lost (y no perdidos!), download, derechos de televisión, locura y vidilla, mucha vidilla con teorías de lo más inverosímil que todo el mundo tenía fundamentos para defender.

Lost es principio y es final. Se ha acabado. Importa cómo? Para algunos es más importante el camino que la meta, para otros que la historia "cuadre" de forma plausible... cosa harto complicado con la de giros argumentales y variables. Lost es un fenómeno digno de estudio... estudio que algunos ya han hecho en diversos libros. Y tú con quién te identificas? Para ti quién es el más bueno, malo, atractivo, atormentado, afortunado o desgraciado, misterioso... Se han desarrollado los personajes para ser de lo más complicado debido a su pasado... de lo más ¿real? Se han cuidado los detalles hasta el final... Bravo por todo ello.

Lost es... espectacular y me quedo corto.

Petons i abraçades

Raül

viernes, 21 de mayo de 2010

Nike Commercial

Write the future...

Ja en són molts: contra las fuerzas del mal, la jaula, fútbol en casa, joga bonito, take it to the next level, ninjas, aeroport Brasil vs Portugal... de les marques esportives quant al futbol, Nike fa els millors anuncis... aquest és paranoia total barrejant futbol amb moments de bàsquet, cabaret, somnis de perdedor i guanyador, "tennis", anuncis, TV, internet en general... gaudiu-ne!!!





http://www.youtube.com/watch?v=idLG6jh23yE

Petons i abraçades

Raül

jueves, 20 de mayo de 2010

És que és gravíssim!!!

Doncs... doncs... doncs...

Escarni públic acceptat! Entrevista a Ràdio Estel




Petons i abraçades

Raül

lunes, 17 de mayo de 2010

Montserrat

"Caminante no hay camino, se hace camino al andar"
Antonio Machado

Un any més vaig plantejar el repte de fer la ruta BCN-Montserrat, començant amb el GR6 a Mundet i canviant a la Serra de Martines al GR96. Sortíem vora les 18h30 i vam arribar una mica abans de les 8h d'ahir diumenge.

La companyia era espectacular (Òscar) i vam gaudir de moments de tot tipus: riures, vida, moments compartits i altres. Fins i tot el silenci, allò que pot ser incòmode a l'ascensor però que quan portes tant de camí fet és part també de la conversa.

Com a highlights parlaríem del senglar a Mundet, del freak-músic a la serra de Collserola o la trobada amb gent de La Salle a prop de Vacarisses. No ens vam perdre i els petits dubtes es van resoldre cercant senyals o amb la guia que portàvem. Menció especial pel canvi GR6-GR96 ja que la pluja ha fet que la vegetació gairebé l'amagués. Cert que hi havia fang al llarg del camí però res de l'altre món.

El que va ser més dur va ser el fred en un primer moment. Des de les 23h a les Fonts de Terrassa fins la pujada a Montserrat (7h) no ens vam treure res de roba d'abric. Vorejàvem els 3 o 4 graus i els descansos que ens preníem eren ben curts per evitar refredar-nos. A més afegim que la quantitat d'hores a la llum de les lots feia que comencèssim a adormir-nos. Sobretot jo que vaig tenir diversos moments crítics a partir de les 3h30, fins i tot alguns metres els vaig fer a les fosques... no per manca de piles sinó per haver tancat els ulls. Totes dues coses van provocar que demanèssim l'aparició de l'astre rei a partir de les 4h. La claror que observàrem vora les 5h30 ens va animar a arribar a Monistrol amb l'objectiu de fotre'ns un megacafé.

Va haver desesperació en veure tot tancat (eren les 6h45 d'un diumenge!!!). Finalment, a la plaça del poble vam trobar un bar amb combinació de carajilleros de primera hora i gent afamada que tornava de festa. Allò ens va servir per afrontar l'última pujada via drecera dels tres quarts. A l'aeri ens va rebre la Glòria i ja a la plaça la gent d'Immaculada, pastoral, animadors de tota Catalunya animant-nos amb abraçades i paraules d'estima. La xocolata desfeta amb ensaimada ens va animar.

Aquí acabava l'excursió però quedaven els moments a compartir, els riures i les caigudes de cap de rebentats com anàvem!!!

Gràcies a tots pels ànims, trucades, sms, petons i abraçades (tot i la pudor que fotíem!).

Raül

P.S.: Força Barça! Triomfa un gran model amb un gran dirigent al camp i al vestidor. Més enllà dels lamentables i tòpics discursos dels jugadors destaco Ibra imitant al seu homòleg del Crackòvia!

jueves, 13 de mayo de 2010

Vergonyós

Me l'ha passat el Pau aquest matí i a més Canalsolidari.org ha creat una campanya:

http://www.canalsolidario.org/noticia/23709#

Parafrasejant-los... A por ellos!

Raül

Article de The Guardian

The Guardian és un diari anglès que cada dia publica una noticia sobre cooperació a través d'una noia, Katina, que està a Uganda dins d'un projecte de 3 anys per a millorar les condicions de vida de 25.000 persones. Us passo aquest article que em sembla interessant:

http://www.guardian.co.uk/katine/katine-chronicles-blog/2010/may/12/health-volunteerism-not-working

Per aquells que no controleu l'anglès podeu fer servir el servei de traducció de Google: http://translate.google.com.

Aviat sensacions de la trobada amb la Nere (cooperant de SED a Masonga, Tanzania, des de fa 3 anys) i del germà provincial de PACE (Àfrica Centre Est: Kenia, Tanzània, RCA, Rwanda i Congo), Valentine. Records de gent que havia anat a Masonga, Camerun, dels de Madagascar i dels somnis de futur de voluntariat i per Àfrica. Va ser molt emocionant i proper. Ordenem i compartirem!

Salut!

Raül

domingo, 9 de mayo de 2010

Cursa per la Diagonal

Bon ambient, bona organització, bona companyia (pares, Pau, Dani, Jordi, Carles, Àlex), crits contra Hereu!


Raül

jueves, 29 de abril de 2010

5 +

"Mentre els humans pensen, Déu riu"
Proverbi jueu

Han estat uns dies prolífics de lectura... Sant Jordi, el temps i les ganes és el que tenen!

- Hand to mouth i Squeeze Play by Paul Auster: obra autobiogràfica de Paul Auster. Queda cool dir-ho però realment és un autor que m'agrada com explica les coses. Aquesta obra és interessant, una vida més de voltar perseguint somnis allà on sembla que sorgeixen. Inclou el primer llibre que va escriure (interessant novel·la policiaca amb un desenllaç sorprenent i una trama prou ben quadrada d'un detectiu ultradur tipus Bogart), un joc de cartes sobre baseball que es va inventar i una obra de teatre que va escriure. Recomanable!

- El cor de les tenebres de Josep Conrad: obra de principis del s. XX que explica la història d'un anglès que s'introdueix a les terres del Congo on l'esclavitud de la població és quelcom explicable i lògic ja que són més primitius i bàsics... aquest home ha de trobar un tal sr. Kurtz, un mite en aquelles terres, dedicat a la recol·lecció compulsiva de vori... un viatge amb vaixell de vapor pel riu amb ombres, aborígens i tenebres dins i fora de la persona. És una forma de criticar i entendre què i com va ser el colonialisme de l'Àfrica. Recomanable!

- La mecánica del corazón de Mathias Malzieu: amb una premissa romàntica i encisadora arrenca aquest llibre suposadament inspirat en obres com Coraline, Pesadilla antes de Navidad o de l'univers Burton. Arrenca fort, enamorant a cada paraula però es queda sense força a meitat de l'obra i, per mi, acaba arrossegant-se una mica. No obstant, doneu-li una oportunitat perquè és de lectura ràpida i lleugera.

- Descalç sobre la terra vermella de Francesc Escribano: dintre de la meva obsessió d'anar descobrint personatges interessants i importants pels seus fets (no només paraules) vaig decidir llegir quelcom de "dom Pedro" Casaldàliga, bisbe revolucionari i un dels més forts defensors de la Teologia de l'Alliberament. Explica històries de la seva vida al Mato Grosso, de les accions i imposicions dels latifundistes sobre els indígenes i també s'intueixen moments d'interculturalitat, acceptació de realitats diferents i un munt de paraules i lliçons d'un savi com Casaldàliga. Recomanable!

Petons i abraçades

Raül

miércoles, 21 de abril de 2010

Inter-Barça

Només una cosa respecte el partit d'ahir, sense queixes ni excuses:



Tot i que a vegades en Pou carrega aquí motiva... Confiança total!

Salut

Raül

viernes, 16 de abril de 2010

El bisbe dels pobres

"Cada vegada se sent més que el món és la nostra casa"
Pere Casaldàliga

Quan els savis parlen, els humans aprenem:


o

http://www.racalacarta.com/audio/el_mon_a_rac1/0413%2011h%20(Dimarts%2013-04-10)%20Entrevista%20(Pere%20Casaldaliga%20).mp3

Gran Casaldàliga!

Salut!

Raül

lunes, 12 de abril de 2010

Tot llegint...

"Podría ser"
Ismael Serrano

Seguim devorant llibres amb allò de llegir en anglès i interessar-me per temes de tot tipus ara que tinc temps. Anem amb els 3 que he gaudit, o no, últimament:

- Cell by Stephen King: trunyot bastant considerable. Comença molt bé, amb una història interessant però que la fa estirar tant que al final perd sentit. Té un parell de girs mig interessants mig "sensibleros" però que no aconsegueixen que recomani aquesta prescindiblíssima obra.
- Echo Park by Michael Connelly: obra policiaca ben entretinguda fins el final (una mica "patillero"). És de lectura lleugera i et manté enganxat fins el final. Si us agraden les novel·les d'investigadors aquesta és una bona opció
- El factor humà: Nelson Mandela i el partit de rugbi que va construir una nació de John Carlin: simplement espectacular. Descriu els canvis en un país a través d'una persona que va dedicar la seva vida a això. Parla del seu tarannà, dels seus punts forts i febles, de les seves característiques (poc habituals) com a líder i de com va canviar un grup de persones enfrontades en un país. Segur que ens perdem coses de la situació actual (parlar amb en Xavier Aldekoa per a tenir una visió de primera mà) però el personatge enamora. És el llibre en què es basa la pel·lícula Invictus (que no he vist).

En fi, algunes recomanacions (o no recomanacions) més ara que s'apropa aquesta festa tan maca i nostrada com és Sant Jordi (si voleu saber què he llegit últimament marque el tag llibres!).

Petons i abraçades

Raül

P.S.: encara penso en la paraula que defineixi la Pasqua... no m'he oblidat pas!

jueves, 8 de abril de 2010

It's raining...

"Siento tu dolor agudo en mis ojos"
Siento tu dolor, Caminando, Kairoi

Cuando llueve, cosa que ha hecho frecuentemente este invierno en Barcelona, tienes diversas formas físicas de afrontarlo. La primera y más sencilla es utilizar elementos impermeables como ultrachaquetas o paraguas. También puede que te pille de improviso y te mojes más o menos según la intensidad de la precipitación. Finalmente, puedes jugar al soportaling, caminando por lo cubierto y evitando otros transeúntes (algunos con paraguas). También existe la posibilidad de esperar a que arrecie y seguir con tu vida tras observar la lluvia manteniéndote seco.

La cuestión es si interesa ir seco por la vida, evitando que nada traspase tu ropa y toque tu piel dejando esa sensación de frío tan desagradable como real. Dejarse calar también es peligroso puesto que puedes pillar un buen resfriado. Aquí podemos correr a secarnos y ponernos ropa limpia mientras afrontamos con una sonrisa lo despistados o poco previsores que somos. En este segundo caso, la elección ante la próxima lluvia (que la habrá) cuál es? Sigo dejando que la vida acaricie mi piel con su frialdad o me mantengo impermeable en mi burbuja de realidad. Si quiero abrir los ojos y me dejo empapar sin remisión puedo caer en el desánimo al ver que siempre lloverá más de lo que puedo soportar... épocas cálidas son necesarias pero cuánto para que olvide que el frío me mantiene despierto?

La vida mira cómo actuamos, sin juzgarnos... está ahí esperándonos, con fe y esperanza... qué le decimos?

Retales de pensamiento al aire, inspiración puntual, rauxa primaveral.

Petons i abraçades

Raül

lunes, 5 de abril de 2010

Pasqua 2010

La Pasqua sempre significa una parada abans de reprendre el camí. Precisament fa un any (litúrgic) que aquest blog va arrencar, com a pseudo-continuació de l'anterior, sense plantejaments, deixant fluir l'esperit.

Ahir en Mike em va preguntar com definiria amb una paraula la Pasqua. Podia agafar el guant i pensar-hi o llençar un tòpic: diferent, trencadora, il·lusionant... vaig decidir la primera i encara ara no he trobat la resposta...

Enguany la Pasqua s'ha allargat a tota la Setmana Santa ja que he participat a la Setmana de Jesús amb 22 Mà Obertes i altres 8 animadors/es. Tot i ser pocs nens, els animadors hem treballat a tope i hem aconseguit passar d'un inici una mica "soft" a una arrencada de camí esperançadora. Mà Oberta és una època complicada ja que és una edat (12-14 anys) en què uns (sobretot unes) són molt més madurs que altres i per tant quadrar les coses és complicat ja que si apretes molt, uns es perden i si no ho fas tant, altres no se senten plens. Fer d'animador, guia, aportar coses... va ser complicat però em van ajudar molt i vam acabar prou contents!

La SJ i la Pasqua tenien en comú la feinada que portaven i que no s'havia fet amb anterioritat (per manca de temps, no pas d'interés). La vetlla pasqual porta una feinada espectacular sobretot si estàs en un equip amb gent tan potent i amb tantes ganes d'afinar el detall. El resultat va ser molt bo i tothom ho valorava així... veurem ara l'avaluació anònima :p.

A hores d'ara em sento bé, content de la participació i de tota la setmana santa. Ara manca feina personal de discerniment sobre què ha deixat la Pasqua en mi.

He parlat de fets, ara manquen els sentiments... seguirem treballant en aquest aspecte.

Salut i Bona Pasqua!

Raül

miércoles, 17 de marzo de 2010

Un savi: Eduard Punset

Entrevista a El Periódico d'avui:

Eduard Punset: «El més intel·ligent és el més flexible»
Després de furgar en els ressorts de l’amor i la felicitat, invita a una nova excursió: ‘El viatge al poder de la ment’. La seva obsessió és «entendre el que ens passa per dins».

JUAN FERNÁNDEZ
Comunista, advocat, economista, conseller, ministre d’UCD, divulgador, assagista i presentador. I, no obstant, no pensa en ell quan parla de les bondats d’estar disposat a canviar, sinó en la fascinant plasticitat del cervell. El seu repte més recent va ser vèncer un càncer, però assegura que aquest tràngol no el va canviar. L’home que ha convertit la ciència en matèria de ‘best seller’ conserva la curiositat intacta; una alegria per a la seva legió de seguidors.

–Sosté que la intuïció ens permet encertar-la més que la raó. ¿Llavors em fio més del pressentiment que de la reflexió?
–La raó és un invent molt recent, amb prou feines té 10.000 anys. En la història de la nostra evolució hem sobreviscut gairebé sempre gràcies al pensament inconscient. Per això, alerta, no menyspreem la intuïció. Li donaré una regla: si disposa de tota la informació i té temps per analitzar-la, utilitzi la raó. Però si ha de decidirse ràpidament i no disposa de totes les dades, llavors faci cas a la seva intuïció. L’encertarà més. A vegades tenir menys informació és més útil.

–Sabem com s’ha d’entrenar la raó, ¿però com s’entrena la intuïció?
–No en sabem res. Nothing. I aquest és el nostre gran drama. Jo faig la prova amb les meves nétes de 8 i 12 anys. Els pregunto: ‘¿Sabeu la diferència entre ansietat, que és un estat d’alerta necessari per passar un examen, i por, que és una cosa que corroeix i paralitza, i que s’ha d’evitar?’ Doncs no saben res. Es parla molt de l’abisme generacional. ¿Quin abisme, si compartim amb els joves la mateixa ignorància sobre les emocions? No hem après res. Per això continuem patint els mateixos dolors.

–¿Com es canvia aquesta situació?
–Prestant atenció a les emocions, que són l’arrel de la majoria de les nostres decisions. Jo sé, positivament, que en els pròxims 50 anys dedicarem molt temps a aprendre a gestionar les nostres emocions. Ens hi va la nostra felicitat. La nostra no, la de les pròximes generacions. Perquè en això s’ha de començar des del ventre matern. L’educació és clau.

–Fa cinc mesos va néixer el meu fill. ¿Sóc a temps d’evitar que sigui un altre analfabet emocional? ¿Què li explico?
–Hi ha dues coses que ha d’incorporar al cap d’aquest nen abans que compleixi set anys perquè sigui un adult feliç. Primer: ha d’aconseguir que assoleixi una certa autoestima i seguretat en ell mateix per lidiar amb el veí, i això se li introdueix donant-li confiança en els seus propis recursos. Segon: aquest nen ha de ser tractat de manera que li quedin ganes i curiositat per continuar aprofundint en el coneixement de les coses i dels altres. És un procés de R+D gratuït en què li ha d’ensenyar a aprendre, somiar, predir i imaginar. No és fàcil, però té set anys per aconseguir-ho.

–Si la ment és tan poderosa, ¿per què ens entenem tan malament?
–Perquè fa milers d’anys que no sabem què ens passa per dins. La gran notícia és que per fi comencem a saber. Per exemple, ja sabem que estem programats per ser únics. Això significa que la influència de l’experiència sobre l’estructura neuronal és determinant. És a dir: que si riem més, això acaba afectant la forma del nostre cervell. ¡És un descobriment revolucionari!

–¿El millor cervell és el de la persona més intel·ligent o el de la més feliç?
–Abans mirem què és intel·ligència. Els primatòlegs han demostrat que la intel·ligència necessita tres coses: una certa flexibilitat per canviar d’opinió, una capacitat de representació mental per predir el que passarà i un cert nivell de complexitat neuronal. Fixi’s quina dada: el cervell més intel·ligent és el més flexible.

–Amb la mala fama que té canviar d’opinió.
–Sí, la gent hi és reticent. Però tot en la natura canvia, fins i tot la matèria sap passar de líquida a gasosa. ¿Llavors per què ens hi resistim tant? Això s’ha de corregir. Per alguna cosa en temps de crisi, evolutivament, la manada elegeix dirigents més joves. Just ara s’ha de tenir el coratge d’arremangar-se i travessar el riu.

–Vostè ha sabut canviar. Va ser comunista i ministre de la UCD de Suárez. Economista i divulgador
–Perquè només em sento bé quan estic obsessionat amb el que faig. I no recordo cap escenari que m’hagi flipat menys, com diuen ara, que l’anterior. Sempre he anat a més.

–Aquest llibre tanca una trilogia. ¿Quina serà la seva següent obsessió?
–Una cosa cap a la qual m’he anat acostant últimament: la fusió de la ficció i l’assaig. El futur va cap aquí. Per això, el meu pròxim intent serà escriure una novel·la on intentaré explicar el comportament de la gent mitjançant la ficció, però en funció de coneixements científics. Escolta, és fantàstic.

miércoles, 3 de marzo de 2010

Més que futbol

"Posa sostre a Barcelons"
Fundació Arrels (www.arrelsfundacio.org)

Reportatge d'Entre Línies:


Petons i abraçades

Raül

lunes, 1 de marzo de 2010

leyendo...


"Cuando yo era joven, practicaba todos los días durante media hora. Muchas veces llegue a creer en seis cosas imposibles antes del desayuno"
Alicia en el país de las maravillas

Volvemos con algunos libros más:

- Alice in wondeland & Through the looking glass, Lewis Carroll (Alicia en el país de las maravillas. A través del espejo): movido por el próximo estreno de la película del admiradísimo Tim Burton, me decidí a leer esta obra escrita en el siglo XIX. La primera parte está muy bien, llena de imaginación y momentos surrealistas. La segunda sigue con el surrealismo y habiéndose fumado algo más duro que durante la primera parte, no es imprescindible pero interesante también.

- The book of Illusions, Paul Auster (El libro de las ilusiones): Auster es un autor con mucho prestigio y cuenta con varios best-seller, lo cual no significa nada ya que también lo es la autora de la saga Mierdúsculo (referencia faltona y gratuita). Es un libro curioso y diferente como lo era Un home a les fosques. El argumento es original y con giros inesperados. A pesar de algún momento de bajón, es altamente recomendable.

- Los rebeldes del bienestar, Jordi Royo: último libro que tenía pendiente de leer de los regalos que me hicieron al dejar de ser presidente de fajmacor. Es una radiografía de los adolescentes adaptada a la realidad del siglo XXI en el Norte. Más allá de la psicología evolutiva, da algunas claves del comportamiento y apunta algunas sugerencias. Muy recomendable si has de trabajar con ellos en cualquier ámbito.

En fin, espero ir acertando en alguna que otra recomendación y os gusten! También me estoy pasando por los vídeos de internet y dejando de lado Lion el vikingo, el Batu o el archiconocido Cobra, os pasaré alguno que me ha parecido interesante (30 minuts y youtube básicamente):

- I tu quin diari compres? => 30 minuts del 27/02/2010: http://www.tv3.cat/videos/2742870
- Haití, hora zero => 30 minuts del 31/01/2010: http://www.tv3.cat/videos/2672459
- Vídeo de Informe Robinson que supuestamente usó Guardiola para mostrar lo importante del sentimiento de grupo, más allá de eso... gallina de piel: http://www.youtube.com/watch?v=dfi07sqBg28 (después seguir al 2/3 y 3/3).

Petons i abraçades

Raül


lunes, 22 de febrero de 2010

Per saber més d'Haití

"The Duke is on fire"
Duque de Fire (La competència)

Gran article, millor diari:

Aprender de Haití

Por Ignacio Ramonet
www.monde-diplomatique.es

Por muy "natural" que parezca, ninguna catástrofe es natural. Un seísmo de intensidad idéntica causa más víctimas en un país empobrecido que en otro rico e industrializado. Ejemplo: el terremoto de Haití, de magnitud 7,0 en la escala de Richter, ha ocasionado más de cien mil muertos, mientras que el de Honshu (Japón), de idéntica fuerza (7,1), acaecido hace seis meses, apenas provocó un muerto y un herido.

"Los países más pobres y los que tienen problemas de gobernabilidad están más expuestos a riesgos que los otros", confirma un reciente informe de la ONU (1). En una misma ciudad, el impacto humano de una calamidad puede ser muy distinto según las características de los barrios. En Puerto Príncipe, el seísmo se ensañó con las desvencijadas barriadas populares del centro. En cambio, los distritos privilegiados de la burguesía mulata comerciante apenas padecieron estragos.
Tampoco son iguales los pobres ante la adversidad. La Federación Internacional de la Cruz Roja sostiene que, en caso de desastre, "las mujeres, los discapacitados, los ancianos y las minorías étnicas o religiosas, víctimas habituales de la discriminación, son más castigados que los demás" (2).


Por otra parte, aunque un país no sea rico, si se dota de una política eficaz de prevención de catástrofes puede salvar muchas vidas. En agosto de 2008, el ciclón Gustav, el más violento de los últimos cincuenta años, azotó el Caribe con vientos de 340 kilómetros por hora. En Haití mató a 66 personas. Sin embargo, en Cuba no causó ninguna víctima mortal...
¿Es Haití un país pobre? En verdad, no hay países pobres; sólo existen "países empobrecidos". No es lo mismo. En el último tercio del siglo XVIII, Haití era la Perla de las Antillas y producía el 60% del café y el 75% del azúcar que se consumía en Europa. Pero, de su gran riqueza sólo se beneficiaban unos 50.000 colonos blancos, y no los 500.000 esclavos negros que la producían.

Invocando los nobles ideales de la Revolución Francesa, esos esclavos se sublevaron en 1791 al mando de Toussaint Louverture, elEspartaco negro. La guerra duró trece años. Napoleón envíó una expedición de 43.000 veteranos. Triunfaron los insurrectos. Fue la primera guerra racial anticolonial y la única rebelión de esclavos que desembocó en un Estado soberano.
El 1 de enero de 1804, se proclamó la independencia. Sonó como un aldabonazo en el continente americano. Los esclavos negros demostraban que, por su propia lucha, sin la ayuda de nadie, podían conquistar la libertad. Afro-América emergía en la escena política internacional.
Pero el "mal ejemplo" de Haití -así lo calificó el Presidente de Estados Unidos, Thomas Jefferson- aterrorizó a las potencias que seguían practicando la esclavitud. No se le perdonó. Y nadie reconoció, ni ayudó a la nueva república negra, pesadilla del colonialismo blanco. Aún hoy, el viejo terror no ha desaparecido. Pat Robertson, telepredicador estadounidense, ¿no acaba acaso de afirmar: "Miles de hatianos han muerto en el seísmo porque los esclavos de Haití hicieron un pacto con el diablo para obtener su libertad" (3)?
El nuevo Estado independiente fue boicoteado durante decenios con la idea de "recluir la peste" en ese país. Haití cayó en guerras civiles que arrasaron su territorio. Se perdió la necesaria etapa de construcción de un Estado-nación. Institucionalmente, a pesar de la gran calidad de sus numerosos intelectuales, el país quedó estancado.

Después vino el tiempo de la ocupación por Estados Unidos que duró de 1915 a 1934. Y de la guerra de resistencia. El héroe de la rebelión, Charlemagne Péralte, fue crucificado por los marines, clavado en la puerta de una iglesia... Washington acabó por ceder Haití a nuevos dictadores, entre ellos: Papa Doc Duvalier, uno de los más despóticos.

En los años 1970, aún gozaba Haití de soberanía alimentaria, sus agricultores producían el 90% de los alimentos que consumía la población. Pero el Plan Reagan-Bush, impuesto por Washington, obligó a suprimir los aranceles sobre la importación de arroz, producto básico del cultivo local. El arroz estadounidense, más barato porque estaba subvencionado, inundó el mercado local y arruinó a miles de campesinos que emigraron en masa a la capital, donde el seísmo los ha atrapado...

La única experiencia de gobierno realmente democrático, fue la de Jean-Bertrand Aristide, dos veces Presidente (1994-1996 y 2001-2004). Pero sus propios errores y la presión de Washington lo empujaron al exilio. Desde entonces, de hecho, Haití se halla bajo tutela de la ONU y de un conglomerado de ONGs internacionales. El Gobierno de René Préval ha sido sistemáticamente privado de medios de acción. Por eso resulta absurdo reprocharle su inoperancia ante los efectos del seísmo. Hace tiempo que el sector público fue desmantelado y sus principales actividades transferidas, si eran rentables, al sector privado, o a las ONGs cuando no lo eran. Antes de convertirse en el Ground Zero del planeta, Haití ya era el primer caso de "colonialismo humanitario". La tragedia reforzará la dependencia. Y por consiguiente las resistencias. El "capitalismo de choque", descrito por Naomi Klein, hallará una nueva ocasión de reclamar -en nombre de la eficacia- la privatización integral de todas las actividades económicas y comerciales ligadas a la reconstrucción.

Estados Unidos está en primera línea, con sus Fuerzas Armadas desplegadas en una ofensiva humanitaria de gran envergadura. Resultado sin duda de un generoso deseo de socorrer. Pero también de indiscutibles intereses geopolíticos. Washington prefiere invadir Haití de ayuda que ver invadidas sus costas por decenas de miles de boat people haitianos. En el fondo, se trata de la misma vieja obsesión: "recluir la peste"...

Notas:
(1) Riesgo y pobreza en un clima cambiante. Invertir hoy para un mañana más seguro, Naciones Unidas, Nueva York, mayo de 2009.
(2) Informe Mundial sobre los desastres 2009, Cruz Roja Internacional, Ginebra, julio de 2009.
(3) Christian Broadcasting Network, 14 de enero de 2010.

Gaudiu-ne!

Petons i abraçades

Raül