Ahir em vaig despertar a les 6 a.m amb crits, salves i sirenes. Tinc la immensa sort (i ho dic en sèrio) de viure al costat del Parc de la Ciutadella. A les 8 vaig baixar i em vaig passar un parell d'hores veient un grup molt heterogeni de persones, helicòpters, desplegament excessiu de policia, contàiners tirats, brutícia i neteja, grans i joves... hi havia de tot.
S'ha titllat el grup dels indignats com a violent. Els indignats diem que no tots ho som però a ningú l'interessa fer la distinció i a més és difícil fer-ho. Alguns s'excusen dient que les retallades són violentes, 100% d'acord. Però com a cristià o si voleu ser més cool seguint les indicacions de Gandhi la violència no és la resposta. I per mi parar el Parlament és violència. Més enllà de llançaments d'objectes, insults (també a treballadors del Parlament i segur que a algun polític compromés), escopinades, els 135 escons estan plens de gent escollida lliurement pels catalans fa molt pocs mesos. Tots els hem donat poder per decidir sobre el nostre futur. No ens agrada el que faran, amb qui pactaran i demés però el nostre poble és molt divers i hi ha molta gent que està d'acord i per això els va votar. Els indignats som un grup petit en realitat, tot i el soroll fet. Per tant, hem de respectar també aquesta diversitat.
Els fets d'ahir van desacreditar el moviment. Es va desacreditar perquè hi ha ganes de desacreditar-lo també. Es va desacreditar perquè no hem sabut separar temes i coses. No ho hem sabut fer per la diversitat. L'esperit assembleari continua però les decisions ja no es respecten i grupúscles fan els que el peta: violència, barricades, okupació de pl. Catalunya. Cal ser crític per créixer i pl. Catalunya fa molta pena ara. No dic que abans no, però quan estava plena de gent dialogant era realment emocionant. Ara només hi ha merda i idees estranyes. Ens desmarquem però tenim responsabilitats sobre tot això. Ultrarespecte per anar a pl. Sant Jaume ahir per evitar situacions com la del matí. Va ser un pas endavant però després d'haver donat 3 enrera al matí. Again, accepto el tema que la violència és d'uns pocs (el tema del gos pigall és lamentable) però en convocar la concentració sabíem que això podia passar i que passaria. El tema de la poli secreta és anecdòtic comparant-ho amb el que va passar en les protestes contra el banc mundial a passeig de gràcia on van muntar ultrapollo.
També recordar que es va coartar la llibertat d'altra gent ahir: tallat el Tram, voltes per accedir a la uni, el Zoo, l'escola i institut de dins, la gent que gaudeix del meu estimat Parc de la Ciutadella... la imatge cap a l'exterior és relativa, es canvia i es torna a canviar contínuament.
Ara més que mai comissions i a treballar. Pedagogia, xerrades, persones (Arcadi Oliveres ha estat postulat com un dels ideòlegs junt amb Hessel o Sampedro) i accions que serveixen. La pujada de la banca ètica és espectacular, cal una llei electoral, cal la fi de l'espoli fiscal... per mi és el camí. Ara bé, és la meva opinió. Hi haurà gent que preferirà guerra de guerrilles, altres pur pacifisme, altres una altra cosa... és la riquesa d'un món del que hem d'aprendre molt. Per mi, un partit polític no és la resposta perquè és molt difícil arribar a Parlaments i tenir cert poder per canviar coses. Cal el compromís individual: formació, voluntariat, compromís, treball, finances ètiques, menys consumisme....
Cal tornar a les bases. El senyor Hessel va inspirar una cosa que tots teníem dintre però no ara sinó fa anys. Hi ha gent que organitza associacions o fundacions per donar resposta a això. Jo hi crec i intento ajudar. Oliveres sap molt però a vegades es perd. Cal escoltar, llegir i actuar sense violència, això sí. L'assemblea no funciona, per experiència i perquè ho estem veient.
Molts polítics no tenen cap vergonya. Cal que se'ls fiscalitzi (accountability): assistència al Parlament, hores de feina, productivitat, èxits i fracassos... i es revisi cada any el que fan. Com se'ns fa a qualsevol de nosaltres a qualsevol empresa.
Hessel pot parlar de la segona guerra mundial, el nazisme i el que es va aconseguir. Els nostres pares sobre el franquisme vist des d'aquí i des d'allà i els resultats (monarquia, transició, comunitat foral...). Nosaltres no hem viscut res d'això i no en podem fer referència perquè no ho vam viure. Prou de maigs del 68, moment històric, etc. Poc ens assemblem a les revolucions de Líbia, Siria, Egipte... de qui per cert ens hem oblidat ben ràpidament...
Idees pròpies, sí però són les que tinc i intento escoltar i llegir per entendre millor moltes coses. Molts són els reptes per un planeta que estem esgotant. Som-hi!
A RAC1 debat en breu amb els habituals i un parell d'"indignats". Us el podreu baixar més endavant o sentir-lo ara en directe.
Raül
