Córrer o morir

Aquest és el llibre escrit pel Kilian Jornet, campió mundial d'SkyRunning, UTMB, proves d'hivern i estiu, recordman de les coses més variopintes imaginables... amb 23 anys. Escriu un llibre ple d'experiències, de bons moments, de com superar-se físicament i mental i de com ha evolucionat com a esportista. 100% recomanable, de fàcil lectura i inspirador. Un parell de extractes del llibre:

"Perquè, en el fons, la muntanya és com una persona: per estimar-la, primer cal conèixer-la, i una vegada la coneixes, pots saber quan està enfadada i quan està contenta, com tractar-la, com jugar amb ella, com cuidar-la quan li fan mal, quan és millor no molestar-la..., però la diferència amb qualsevol persona és que la muntanya, la natura, la terra, és immensament més gran que tu. Mai no s'ha d'oblidar que tu ets només un petit punt, un puntet en l'espai, dins l'infinit, i que és ella la que pot decidir en qualsevol moment si vol esborrar o no aquest punt."

"...Recordo, però, la seva última frase abans de tancar la porta: 'On són els pòsters del Dahelie i del Brosse? On els has deixat, aquells mites? Quan has canviat els teus ídols?'

Ara, en el seu lloc, fotos de les meves victòries i trofeus de totes mides i formes omplen les parets i els armaris. En el moment en què superes els que idolatraves i et converteixes tu mateix en el teu propi ídol, s'acaba la màgia de l'esport. Els referents serveixen per marcar un camí, per saber que has de lluitar i treballar per poder aconseguir allò que han aconseguit ells. I quan ja ho has aconseguit, quan només existeix una persona a la qual pots superar i en la qual et pots reflectir, i aquesta ets tu mateix, vol dir que no has entès res [...] Si la persona que volia imitar era jo mateix, no tenia marge de progrés, estava estancat i no podia mirar amb humilitat tots aquells als quals el meu ídol superava.

Quan perds el camí, quan el tren en el qual viatges s'atura perquè ja ha traspassat totes les portes que volia passar, és aleshores quan t'adones que no n'has passat cap, de porta, que cap meta no és real, que cap victòria no és vàlida en cap altre lloc que en el teu interior. [...] em va fer comprendre que les victòries són allà on cadascú les posa, i que, per moltes victòries que aconsegueixis, només seran vàlides per a tu i, fora d'aquest domini, segurament seràs un perdedor. [...] perquè no és més fort el que arriba primer, sinó el que gaudeix més del que fa."

A must :).

Raül

Intermon Oxfam Trailwalker

We are finishers! Són moltes les coses a comentar i explicar. Els nois de Can Pitiflú vam completar els 100 km de la cursa en 34h54'33". Tots 6 som finishers i vam notar i agrair l'empenta de supporters de totes bandes. Primer econòmicament i després durant la ruta gràcies als missatges que ens arribaven via Twitter i Facebook i a les visites que vam rebre durant el diumenge.

Explicar què ha significat el Trailwalker és difícil. El desafiament es presentava complicat però sincerament no esperàvem que tant. La ruta era extremadament exigent i la meteorologia no va ajudar gens. Això es pot veure en què vam arribar a la meta 146 de 202 equips i molts d'ells amb 2-3 components.

La festa la vam començar divendres nit quan ens vam trobar a Llinars amb els components del Gerac per sopar plegats i fer uns riures pre-prova. Dissabte ens vam llevar a les 6h15 per a sortir cap a Sta Maria de Palautordera a les 7h. Primeres revisions, lliurament de material (by Anama) i nervis a flor de pell. Maria Vasco i David Barrufet feien de mestres de cerimònia i a les 9h tres equips de tarats van sortir corrent. La resta vam sortir plegats i sorpresos per un tio que als 300 m li va rebentar la bota. Les primeres etapes eren de pujada i no és fins el punt de control 3 que trobem el Seva i l'Èric amb el dinar preparat (28.7 km) cap a les 15h. Seguim el trenca-cames que ens porta a St Feliu de Codines on és el primer lloc on es pot dormir, prenem un caldo i fruita i entrepans preparats pels intendents. Sentim que el Gerac comença a tenir problemes físics però tiraran endavant. L'objectiu següent és arribar a St Llorenç Savall a dormir en unes 3h o així (eren les 21h). Cap al final de l'etapa comença a caure el diluvi universal (durant el dia havia plogut però no gaire fort). Arribem xops, enfadats i molt cansats per culpa de les inclemències del temps. Són les 0h30 i hem fet 61 km. El pavelló està ple de gent molt cansada i els podòlegs no donen a l'abast. En aquell moment només 90 equips han arribat allà. El Gerac vol continuar durant la nit però esperaran a què pari de ploure. Nosaltres marxem a "dormir" fins les 6h.

Som a diumenge i queden, suposadament, uns 41 km (la ruta original era de 102 km). Hi ha ànims i el cel sembla que amenaça pluja. L'equip de suport del Gerac ens informa que estan arribant a Mura (km 78) després d'haver sortit a les 3h30 amb 3 integrants. Sortim a bon ritme cap al Coll de les Estenalles amb un canvi de sabatilles perquè les botes estan xopes. Les sabatilles de còrrer tenen una sola massa tova i fina però no hi ha una altra opció. La pujada al coll és bastant bèstia i no sabem com la gent ho ha pujat amb pluja ja que hi ha molta pedra i es pot relliscar fàcilment. Arribem en 2h30 al punt de control (km 70,5) i comença a ploure fort. Ens plantegem deixar-ho pel mal record de la nit passada i perquè no té sentit patir. Afortunadament para i marxem cap a Mura en una etapa que no és gaire dura però ara qualsevol lleugera pujada és un patiment. Mura (km 78,6) ens rep amb molta gent aplaudint i animant, amb pasta i fruita i amb ganes d'empènyer cap endavant. Se'ns ha fet un pèl tard però "només" queden 24 km. El sol fa que l'etapa es faci encara més dura. Conté 3 pujades i 3 baixades animals. L'última és de 3-4 km més del que es descriu inicialment a causa d'una espècie protegida que havia fet niu en el camí original. Arribem a Rellinars (km 91,8 oficial 95 real) molt cansats, amb problemes físics i son les 17h30 quan marxem cap Monistrol. Aquell moment només es pot descriure com a grups de persones emulant Walking Dead. Queden 10,5 eterns km. L'arribada, però és espectacular per l'emoció de la rebuda des propis i estranys i el marcatge final tots a la vegada. Immillorable colofó és menjar l'empanada feta per mamaferri per a l'ocasió amb unes cervesetes ben fresques.

Em deixo moltes coses que espero anar explicant en propers dies. Molt d'esforç, moltes hores de son pendents, conseqüències físiques, 107 km (alguns diuen que fins i tot 111) i una experiència irrepetible (perquè no la repetirem). La causa, però, penso que val la pena tot i que educativament ha quedat en què ajudem als pobres nens de l'Àfrica a que tinguin aigua... la pedagogia ha fallat, una altra vegada més.

Una vegada més gràcies a Èric i Seva per l'esforç, el patiment que vau tenir la nit de dissabte, els km fets, les preparacions de llits i entrepans... i a tots els supporters també. Com ja he dit sou Finishers també!!!!

Petons i abraçades

Raül

Queixa’t va si pots.

Sempre és diferent quan prepares que quan reps. La cura pels detalls, el fet que vulguis que tothom ho visqui al 100% fa que no et puguis relaxar però ell és allà i igualment t’enfronta amb les teves pors i les teves limitacions. Confronta el teu jo amb el camí que has traçat i tu pots jutjar la coherència, el compromís i els ideals que has aplicat o oblidat.

És moment de parar, reflexionar i actuar. Si no és així tot això no servirà per a res. Ens quedarem en manifestacions buides, paraules boniques i oblits continus. És una passa endavant o una passa enrere... no hi ha terme mig. Jo decideixo i necessito forces per a fer-ho, aixeco la vista i la trobo, és espectacular, és humà, no és cap superheroi. Des del quotidià, des dels gestos i des de la comunitat. Estem una mica més a prop d’acomplir el somni amb què tant ens hem omplert la boca. Som-hi!

Raül